Llagotejar

Però de tot això fa molt de temps, estimats. Tant de temps que els protagonistes masculins han marxat a viure a l’estranger, segurament traumatitzats per la meva actuació. Una actuació que em va fer guanyar el premi a la Drama Queen del mes (gràcies). Després, per sort per a vosaltres, hi ha hagut d’altres moments realment espectaculars a la meva vida sexual(?) Com els moments de què he gaudit aquesta setmana...

Llepar és un verb que considero que conjuguem poc. I una acció que encara fem menys. Crec que hauríem de recuperar el sa costum de llepar. És maco, instintiu, natural. Trobo que és una bonica mostra d’estimació voler deixar un rastre del teu ADN pel cos d’algú altre gràcies a una elegant esperonada hormonal. Així que aquesta setmana, per mi, ha estat la setmana de la reivindicació de la llepamenta.

Ha de sortir de manera natural, això és molt important. Per exemple – un exemple escollit clarament a l’atzar-, ets a un cine i de cop i volta apareixen uns pectorals. LLEPAR. És igual que estiguis envoltada per una panda d’adolescents en plena efervescència: els portes uns quants anys d’avantatge amb tema d’alteració hormonal. Així que, en el moment en el que la pantalla s’omple d’unes abdominals patrocinades per Milka et surt de l’ànima un diplomàtic: PERÒ LLEPA’L SO LERDA, LLEPAAAAAAAAA’L! Grans moments, els que et deparen de vegades les sales de cinema, on la multiculturalitat projectada se’t presenta com la millor opció que tens a la vida: qui no vol viure en una manada de natius americans després d’això? LLEPAR. S’acaba la pel•lícula i n’extreus diverses conclusions:

- No em tornaré a enfadar quan un tio parli amb mi i només pugui dirigir la mirada cap al meu escot: ara ho entenc perfectament
- Les hormones són les nostres amigues
- Els nens d’avui en dia creixen molt bé
- Qualsevol diàleg queco es podria eliminar i reconvertir perfectament el film en una pel•li porno, que la faria més interessant, argumentalment parlant
- El White Russian entre setmana també senta la mar de bé
- I, la conclusió més important, mai no es llepa prou [especialment a l’estat de Washington, US]



Però no em vull encasellar, no vull que penseu que el meu món es limita al setè art. L’instint llepador pot sortir perfectament, per posar un altre exemple totalment a l’atzar, en un concert. La deshidratació pot arribar per diferents bandes, en un concert. No em feu especificar, tots som prou grandets com perquè sapiguem que no em refereixo només a la suor lògica de la dansa convulsa unida a la màxima germanor comunitària que es viu a la pista del palausantjordi de torn. Quan un home tatuat de prop de 50 tacos es queda amb una armilla que en la gran majoria de mortals semblaria la cosa més ridícula del món i el que penses és en LLEPAR, és que la genètica ha beneït la teva vida, ni que sigui, en aquest cas, visualment i de rebot. Quan els moviments de cadera que es gasta et fan pensar en la gran quantitat d’utilitats pràctiques que poden tenir en altres moments de la nit, LLEPAR es pot quedar bastant curt (tot i que seria un bon inici, per què enganyar-nos). Si tot això ho acompanyes per uns ulls emmarcats de negre i una veu profunda que t’envolta convidant-te a gaudir del silenci, creus que no tens prou saliva per acompanyar a tot el que la teva llengua voldria arribar a descobrir recorrent aquell déu.



A la merda el salt generacional! Visca els extrems! Llepem tots [ni que sigui la pantalla]!!!

PEL•LÍCULA DEL DIA: “New moon” de Chris Weitz