El Día del Orgullo Turbio –sí, en castellà- és un dia (o més) aleatori a l’any en el que anem a un mític restaurant proper a Vilapicina i ens fotem fins al cul de vino turbio. Un vi tan tèrbol com algunes de les seves tapes, que, tot i estar entre les millors de la ciutat, hi ha testimonis oculars de tapes que caminen soles amb unes potes sospitosament assemblades a les de les de certs insectes... vaja, que podrien afegir a la seva carta l’escalopa de cuques i no enganyarien a ningú.
Fins aquí la definició del Día del Orgullo Turbio, però quin és el seu origen? Estimats, aquí tenim una altra de les històries lamentables que permeten seguir alimentant aquest petit bloc, en aquesta ocasió, coprotagonitzada per “l’amicdelsmeusnensdebarcelonaqueténomsuperpijo”. Per abreujar-lo li direm el “superpijo”.
Era un bonic vespre de maig, en el que un parell d’amics van decidir celebrar el seu aniversari de manera conjunta, compartint menjar i rialles a un mític restaurant proper a Vilapicina. Entre el grup, hi havia algun no habitual: era un amic dels meus nens de Barcelona que té un nom superpijo. Estàvem a prop. Ell bevia un cubata. La resta vam anar directes al vino turbio. Les tapes van anar passejant (literalment en algun cas) per la taula i les ampolles tèrboles es buidaven a velocidad absurda. El cas -i tots els que hagueu begut vino turbio ho podreu entendre- és que aquest refrescant licor sembla que no pugi mentre estàs asseguda, rient, coneixent al “superpijo”, reptant al meu amic JL a veure qui era capaç de veure més vi, demanant ampolles gratis als cambrers, lo típic, vaja... però, quan t’aixeques, fa el mateix efecte que un Mentos a la Coca-cola i t’inunda el cervell en microsegons.
Així doncs, vam sortir del mític restaurant proper a Vilapicina rient com si fóssim unes imitadores de Loreto Valverde a un festival de final de curs de la llar d’avis i caminant amb un glamour tan personal que els silly walks dels Monty Phyton semblarien dignes de models de passarel•la, al nostre costat. La nit tot just començava:
- “on anem, ara?” –va dir una veu agosarada
- “anem al ****** (Ho sentim. Nom indeterminat. Neurona esborrada per l’excés d’alcohol) a fer uns tequiles, no?” – va dir el vino turbio passat per la boca d’algú altre indeterminat
- “hihihihi”- vam fer la resta
- “Com hi anem?”- va fer algú indeterminat amb un moment d’organització visionària
- “Jo he portat cotxe” – va embarbussar el “superpijo”, got de cubata (tercer? quart?) en mà
I a una servidora, juntament amb el temerari Alrom i la sempre valenta Babelie [tots en entranyables situacions etíliques] se’ns van possar els ulls manga i ens vam apuntar a que el “superpijo” guiés la nostra nit.
Dos semàfors en vermell saltats, un carrer en contradirecció i un chupa-chups compartit entre la Babelie i jo després, vam arribar al barri industrial amb més festa de la ciutat (estimats, no sigueu imbècils: mai aneu en un cotxe conduït per un borratxo!). I ens vam trobar al ****** (Ho sentim. Nom indeterminat. Neurona esborrada per l’excés d’alcohol) amb la resta de l’expedició. La gran majoria ens perdíem entre boira de nicotina buidant xupitos com si fossin aigua. En JL anava corrent del bar al fotomatón del metro per deixar constància de tots els seus amics d’aquella nit (algunes de les seves amistats van durar el temps exacte de fer-se la foto: ni abans ni després en vam saber res d’ells). I jo vaig decidir anar al lavabo. El que no vaig decidir va ser baixar-me la cremallera de la bragueta dels texans, així que quan vaig baixar els pantalons, el carro va decidir independitzar-se, sense referèndum ni res. La meva reacció va ser absolutament lògica: “hihihhi” vaig dir. Vaig fer pipi, em vaig pujar els pantalons i vaig sortir del lavabo baixant-me la samarreta tant com podia. En veure el panorama, la Gaietita se m’acosta i em diu:
- “Què et passa?”
- “hihihhihi... se m’ha trencat la cremallera”
- “Té, un imperdible: així no caldrà que vagis aguantant-te la samarreta tota la nit”
Així que, imperdible en mà, em tanco al lavabo un altre cop i començo l’apassionant operació de clavar un imperdible a uns texans. Però, estimats, no heu de subestimar els poders del vino turbio: en dos segons, l’imperdible havia desaparegut. La meva reacció va ser absolutament lògica: “hihihihi”, vaig dir. I vaig sortir del lavabo baixant-me la samarreta tant com podia. En reobservar la situació, la Gaietita se m’acosta i em diu:
- “Què et passa?”
-“Gaietita, he perdut l’imperdible”
- “Hihihihi” – vam concloure les dues, i la Gaietita va treure un altre imperdible i me’l va col•locar ella mateixa. Zero eròtic, estimats.
FADE TO BLACK
Dins del temple nocturn de modernos de la ciutat, l’ambient està carregadet i torna a aparèixer en escena el “superpijo” (on cony estava fins ara), que balla com un satèl•lit al meu voltant. La meva bufeta em reclama [per què collons recordo tot el que passa al lavabo???] i dins el vàter infecte descobreixo que la tira del meu bolso s’ha trencat. La meva reacció va ser absolutament lògica: “hihihi”. Després de descarregar líquid, se’m va ocórrer mirar el mòbil... que estava apagat. Li dono a engegar:
- Introduza PIN (3 intentos)
-4587
- PIN INCORRECTO. Introduzca PIN (2 intentos)
- 7895
- PIN INCORRECTO. Introduzca PIN (1 intento)
- 1236
- PIN INCORRECTO. Móvil bloqueado
- hihihihi
Vaig ressorgir i em vaig elevar fins el passadís amb vistes a la pista. El “superpijo” va aparèixer màgicament (seria un altre efecte secundari desconegut del vino turbio?) al meu costat.
- “Com estàs” – va dir ell
- “Molt bé... hihihi”- vaig respondre [cada dia us impressiona més la meva oratòria, oi?]
- “Saps que ets molt guapa?” – va dir ell [sí, sí, un festival d’originalitat, tot plegat]
- “Uhum”
- “Et puc fer un petó? Ja els he preguntat als nens de Barcelona i m’han donat permís”- deixa anar de cop [bé, potser va dir alguna cosa més que no recordo...]
- “Perdó? Que has demanat permís als meus nens de Barcelona per fer-me un petó??? I des de quan es pregunta si es pot fer un petó? Es fan i ja està!”
FADE TO MIXED TONGUES
Al cap d’un temps indeterminat, sortim a l’exterior on, estranyament, fot un sol espaterrant. És realment desagradable. Tot el grup ens movem com una massa de blandiblup i ens dispersem de maneres indefinides. El “superpijo” em porta a casa.
FADE TO WHITE
Aparcats al costat de casa, perdem els papers, la roba, la vergonya,i les arracades i la dignitat. De tot el que perdem, només recupero la roba i em cago en tot per no trobar les arracades, que eren noves. La resta de coses perdudes no tenien cap mena d’importància. Un petó, una adreça de messenger i un adéu tancaven la nit.
UN PARELL DE DIES MÉS TARD...
Al messenger apareix un estat del “superpijo” anunciant la troballa d’una arracada desconeguda. Immediatament es van obrir un parell de finestres: la del meu amic que havia celebrat l’aniversari, en Lupin, i la del “superpijo”:
LUPIN: Uuuuuy! Tu no havies perdut les arracades?
JO: Sí, per?
...
SUPERPIJO: Hola, com estàs?
JO: Bé, i tu?
SUPERPIJO: Molt bé. Escolta et volia comentar una cosa
---
LUPIN: Doncs sembla que “superpijo” les ha trobat! HAHAHHAHAA
JO: Merda
LUPIN: Què vas fer per perdre-les????
JO: erm...
....
SUPERPIJO: Marta?
JO: Sí, sí, escolta, que has trobat unes arracades?
SUPERPIJO: Sí, estaven al meu cotxe...
JO: Hosti, doncs són meves... m’agradaria recuperar-les, que són un regal. Podem quedar?
SUPERPIJO: Bé, d’això et volia parlar
....
LUPIN: Va, tia! Explica!!!!
JO: Doncs res, que em va portar a casa
LUPIN: I?????
...
JO: Ahà?
SUPERPIJO: Jo he estat molts anys amb una noia i ara fa un parell de setmanes que ens hem separat
JO: Uhum...
SUPERPIJO: I ara no voldria anar am presses...
JO: Ei, que només t’he dit que m’agradaria recuperar les meves arracades, que són noves.
SUPERPIJO: Sí, és clar...
...
LUPIN: Joder, tía! Cuenta algo!
JO: Quedem un dia d’aquests amb el “superpijo”?
LUPIN: Tots?
JO: Vull les meves arracades
I així va ser. Vam quedar tot un grupet. Vaig recuperar una arracada (l’altra se la devia quedar de record) i vam mantenir una bonica xerrada comuna sobre coses insubstancials com política internacional o l’abast de les religions a la nostra vida quotidiana. Al cap d’uns dies, tot passejant tranquil•lament amb una amiga, vaig veure de lluny al “superpijo” que s’acostava... i anava agafat d’una noia. Dedueixo que era la seva ex/recuperada novia. I ho dedueixo perquè la seva reacció va ser la més natural del món: girar-me la cara quan passava pel meu costat i fer veure que no em coneixia de res. I així es va acabar una altra bonica història d’amor.
EPÍLEG
Al cap d’uns anys va aparèixer una cosa anomenada feisbuc. I, al cap d’un temps de ser-ne usuària, em va aparèixer un missatge estrany:
“Superpijo” vol ser amic teu. ACCEPTAR. IGNORAR
Després de fer voltar una estona el mouse per sobre de les dues opcions, la curiositat va clicar l’acceptar. A l’estat civil hi figura un contundent “CASAT/DA” i les fotos de les vacances em mostren la noia de qui anava agafat aquell dia i la cara del “superpijo”, que, ara com ara, em sembla absolutament irreal.
Fa poc va ser el seu aniversari. I li vaig deixar un profund “Moltes felicitats, Superpijo!”. Al que ell va respondre un immediat “Moltes gràcies, Marta! Com va tot? Fa molt que no sé de tu...”
“COLLONS! I TANT QUE FA MOLT QUE NO SAPS DE MI! Des que vas fer veure que no em coneixies anant pel carrer!” Vaig replicar... i ho vaig esborrar immediatament. Total, ni aixi aconseguiria recuperar l’altra arracada...
PEL•LÍCULA DEL DIA: “24 hour party people” Michael Winterbottom
PS: El Día del Orgullo Turbio es continua celebrant periòdicament (tot i que la periodicitat és indeterminada). Fins i tot, en alguna d’aquestes reedicions tèrboles, vam trobar un fotomatón. Aquí teniu un tros de remake.
D’esquerra a dreta i de dalt a baix: Marta, JL, Babelie i Lupin
