dissabte, 17 de juliol del 2010

El mosso

Estimats,

De sempre, des que era ben petita, he tingut predilecció per les 'porras luminosas'. Sabeu de què parlo, oi? D'aquests fantàstics instruments de què es valen els policies per controlar el trànsit, de forma cónica suggerent i potent reclam lumínic que atrapa a ments febles com la meva. Doncs crec que aquesta fixació per les porres de llum que semblen tretes d'una versió low cost d'Star Wars m'ha portat fins a un nou amor.

De ben segur que tots sabeu que una servidora és prou alta. Una característica que m'ha portat al llarg dels anys a triar sabates bàsicament planes que em passegen pel món. Però de vegades també ve de gust portar les sabates de moda, així que en atacs de rebaixes pots arribar a decidir comprar-te unes sabates de cunya que t'eleven destacablement del terra. Pujada dalt de les meves noves sabates, les meves cames s'estilitzen, el vestit que envolta el meu cos sembla nou, el meu caminar serpenteja seductorament. Sí, totalment cert, quan camino sobre sabates de taló remeno el cul acompassadament. Em regalo cada passa. La gent em mira i pensa: 'mira aquesta paia, com s'exhibeix!" Però, estimats, vosaltres que em coneixeu prou bé, sabreu que la realitat és molt més prosaïca: no sé caminar amb talons. Així que aquesta manera d'agafar-se la vida com si estigués passejant per un catwalk d'asfalt infinit és, senzillament, una mesura de supervivència. Això sí, amb tot el glamour del món.

Doncs resulta que aquell mateix dia havia d'anar a un acte per la feina. Vaig baixar del taxi amb superestil, amb els peus de costat, recordant que havia d'evitar espatarrar-me com una Isabel Sartorius qualsevol. Les mirades de la gent del barri mostraven admiració per aquesta baixada tenyida de normalitat. Camino al ritme que em marquen les sabates i em dirigeixo al munt de gent que envolten a les autoritats... i allà me'l trobo: EL MOSSO. No, no és un mosso: és EL MOSSO. L'escorta. Aquell tros d'home que em té el cor robat des del primer dia que el vaig veure. L'amor. Aixeco la mà i el saludo movent els ditets. Ell em respon amb un gran somriure. I entro dins l'edifici amb emoció renovada.

La meva feina implica que si hi ha una inauguració, vaig davant de la comitiva institucional que pertoqui amb tots els càmeres, predint el futur de curt termini. Mentre esperàvem que arribés la comitiva, estava xerrant amb una companya a un replà, quan per les escales van baixar els escortes, anunciant, doncs, que la comitiva arribava. I EL MOSSO baixant l'escala també va baixar la mirada sobre mi. De fet la va baixar i la va tornar a pujar, fent el que tots coneixem com una repassada que em va deixar clavada al lloc com un cèrvol davant dels fars d'un cotxe. Se'ns apropa i em diu amb un mig somriure: "què guapa, no?" . 'Ojiplata' i amb un rau rau que em recorria el cos vaig fer el més lògic: desvirtuar-me. "Gràcies! Son les sabates, que les estreno avui i no hi sé caminar". Fantàstic, el meu nivell d'oratòria segueix on fire!

Seguim el recorregut i se'm planta al costat. I em diu amb un mig somriure: "vaja, avui t'has maquillat. Que has quedat amb algú després?" Pel meu cap passa la possibilitat de dir-li "vols que te la xupi?", però de la meva boca van sortir les paraules més lògiques: les que em desvirtuen. "Home, sempre em maquillo quan vaig als actes! Potser avui m'he passat amb l'eyeliner i ara semblo un mapache". Fantàstic, si així no s'enamora bojament de mi no sé com podria aconseguir-ho.

El recorregut va seguir amb nivells escalants de tonteria adolescent. Amb mitjos somriures i ganes de jugar m'impedia el pas o me'l permetia de manera exclusiva, plantant-se'm al davant, tan alt i imposant en traje com és EL MOSSO. Final dels parlaments, i un borrall de gent s'aplega al voltant de les autoritats. Mirem l'espectacle i apareix una companya que també el coneix i comencem una conversa curta i insubstancial que acaba amb la seva frase contundent: "porteu-vos bé o us hauré de pegar". Aquí les meves hormones van ser més ràpides que la meva estimada oratòria i vaig respondre un escaient "Vale" que el va fer girar de nou. "Vale?" va dir incrèdul, així que vaig aixecar la cella esquerra i, robant-li el mig somriure, li dic "parlem-ne". Es va tornar a girar rient.

Com que érem al cul del món, una de les meves companyes em va adoptar i em va dir que m'acostava al centre en cotxe. Així que li vaig dir que em deixés anar a acomidar-me dels meus 'jefes'. I així ho vaig fer, dient un emotiu: "Ey, 'déu, que me'n vaig!" i localitzant al MOSSO per acomiadar-me'n adequadament. "Bé, me'n vaig", dic. "Ja te'n vas?? bé...", diu. "Doncs res, ens veiem a la propera", dic i m'acosto per fer-li dos petons, col·locant estratègicament la meva mà esquerra al seu musculat braç dret. Petó a la galta esquerra, vida al meu entrecuix. I giro la cara per apropar-me a la seva galta dreta, decidint que és una gran ocasió per amb la meva mà dreta tocar-li les abdominals. I sí, estimats, tal com era de preveure, tot fent-li el segon petó, vaig notar la duresa... de la seva pistola! 'Ojiplata' de nou i amb tots els nervis convertits en por morbosa, vaig apartar ràpidament les mans de sobre seu. I vaig marxar agitadament d'allà.

Amb tot, estimats, suposo que us podeu imaginar que anava flotant en l'amor. M'allunyava del grup on es trobava EL MOSSO protector per una vorera que semblava que es difuminava, convertint un barri marginal en el paradís de l'amor etern. La fruiteria que tenia al costat em regalava les millors olors de l'estiu i tot era perfecte... i el meu turmell esquerra va decidir intervenir. Cansat del maltractament patit per la meva caminada de l'amor, que havia canviat radicalment la meva manera exhibidora i segura de moure'm, va voler fer-me tocar de peus a terra. De peus i de genolls. Així que amb un estil digne del meu glamour, em vaig plantar en un microsegon i un crit ridícul de quatre grapes al mig d'una vorera que havia deixat de difuminar-se per convertir-se en la dura realitat. Una postura superdigna, com us podeu imaginar. Estimats, sóc incapaç d'afirmar amb rotunditat que no estigués ensenyant les calces. El que sí que us puc assegurar és que vaig aixecar-me amb una agilitat digna de la Comaneci en els seus bons temps. No entenc com els sorpresos espectadors que em miraven des de la fruiteria no em van aplaudir o, com a mínim, no van donar-me una bona puntuació, d'aquelles amb cartellets, per la caiguda. Què poc considerats! Si segurament ha estat l'esdeveniment més important de la temporada primavera-estiu del barri! Bah...

Em vaig recomposar dignament a la velocitat de la llum.I la meva companya em mirava amb preocupació: "Estàs bé???" - "Sí, i tant, cap problema! hahaha!", li dic amb un gran somriure. "És que et surt sang del genoll", diu. "Ah, no és res! hahahaha!", li responc mentre camino amb la gràcia dels silly walks i veig de reüll la meva sang barrejant-se amb la brutícia de la vorera que m'emportava de record.

No vaig mirar enrera per veure si EL MOSSO m'havia vist. En qualsevol cas, si vol tornar a veure'm de quatre potes, només cal que ho digui. Potser amb una mica de sort ell també té una porra luminosa...

dimarts, 9 de març del 2010

Neu, neu... NEU A CAGAR!

Estimats,

De tots és ben sabut que la neu refreda l'ambient i escalfa el cor...

Però segur que tots coneixeu la gran atracció que exerceix la Terra cap a mi. O jo cap a ella. Bé, sigui com sigui, hem tingut uns quants episodis d'amor físic que m'han deixat cicatrius inesborrables als meus torturats genolls... i a la meva minvada dignitat. Doncs avui, tot sortint de la feina me n'he adonat que he viscut un situació inèdita a la meva vida: no caure en cap moment del dia, tot i estar el terra gelat i haver tingut la gran idea de posar-me les meves fantàstiques i lliscants Converse. Això, com comprendreu, m'ha omplert d'alegria. Així que m'he apropat a un cotxe aparcat que tenia un pam de neu. Amb les dues mans n'he arrencat un tros del parabrises i he fet una bola perfecta. Rodona, brillant, enlluernadora, fascinant. No em podia creure com m'ha quedat de maca, la bola de neu. I me l'he mirada amb un somriure complaent durant 15 segons.


Llavors m'he girat i, amb un moviment enèrgic i precís, he estimbat la bola contra l'arbre més proper.


He seguit el meu camí i he perdut l'autobús.


PEL·LÍCULA RECOMANADA: "Fargo" Joel & Ethan Coen